Joan Requesens: “Es pren el nom de Borja en va?”

AlbertPlaL’inquiridor que es mogui atret per la pregunta que encapçala la redacció i la intitula, oportunament se’n sortirà i em sembla que amb no gaire suada. Abans, però, amb la pregunta apareix el desconcert. D’on ve? A què treu cap? Ha estat rumiada al gabinet d’estudi? Això no. Es presentà inesperadament en una pàgina inimaginable d’un llibre xocant.

A les acaballes del difunt 2015 es va publicar España de mierda, d’Albert Pla, i ses majestats els Reis d’Orient tingueren l’amabilitat de lliurar-me’n, dedicat, un exemplar. La novel·la –llegeixo la contracoberta– és “on the road”, oh! Nítida referència a la de Jack Kerouac, A la carretera. La gran narració d’una experiència viscuda i escrita d’una tirada! Comença –m’acullo a la versió de Manuel de Seabra– així: “Vaig conèixer […]” Qui no cerca, caminant o quiet, de conèixer enllà de si mateix? I el capítol 1 camina, i el personatge: “[…] jo arrossegava els peus al darrere com ho he fet tota la vida darrere persones que m’interessen, perquè les úniques persones per a mi són les boges, les que estan boges per viure, boges per parlar, boges per ser salvades, desitjoses de tot alhora, les úniques que mai no badallen ni diuen un tòpic, sinó que cremen, cremen, cremen com bengales romanes grogues, fabuloses, exploten com palmeres entre les estrelles i aleshores pots veure una explosió blava i tothom fa ‘Ahhh!’”. I el capítol 1 termina amb aquesta afirmació que copio i tradueixo:

Somewhere along the line I knew there’d be girls, visions, everything; somewhere along the line pearl would be handed to me. / Sabia que en algun lloc al llarg de la via hi havia noies, visions, tot; en algun lloc al llarg de la via la perla em seria lliurada.

Per què dubtar de l’evangeli? “[…] passa com a un mercader que cercava perles fines; en va trobar una de gran preu, se n’anà a vendre tot el que tenia, i la va comprar” (Mt 13,45-46)! Més evangeli: “aquell que demana, rep; i qui cerca troba […]” (Lc 11,10)! Jack Kerouac, el gran!, On the road. La contracoberta encara: “hilarante –en l’original castellà– canalla y onírica”. Torno a la coberta per llegir: Albert Pla. Sí, no és un altre, no, és el gran bufó, el que mereix la més noble significació de les paraules del diccionari que defineixen el mot. Còmic, actor i cantant de les corts i parlaments i cúries i estaments tots de la societat, banca i borsa i els restants tinglados (permetem l’estrangerisme que hi escau rodonament) i dels palaus de la noblesa, grans masies i alqueries, vil·les, xalets i residències segones, terceres de fabricants, constructors (del totxo, és clar), especuladors, financers i tot el poble en pes, que res no deixa per verd l’autèntic bufó.

Doncs bé, ara ja novel·lista, conta com un mànager i el cantant a les seves mans, desplaçant-se de ciutat en ciutat arriben a terres valencianes i les troben gairebé buides del tot perquè tot, les autoritats, s’ho han venut, com per exemple els tarongers que, talats, havien de proporcionar una revolucionària cel·lulosa que absorbiria qualsevol líquid. Quan més endavant del seu viatge s’assabenten de la misteriosa història d’una biblioteca secreta de valor fabulós i que els templaris, per protegir-la, la volien amagar, aleshores “els Borja, sabedors de l’existència de la biblioteca, pretengueren robar-la per a revendre-la al bisbat de Canterbury. Raul [el cantant protagonista] pensà en veu alta: —És clar, els Borja eren valencians…”

Ja han aparegut els Borja.

Com que de gent d’Església –allò que ànimes gèlides anomenen “persones consagrades a Déu”– la família en va tenir més d’un cabàs, immediatament et ve al cap aquell mandat precisament de Nostre Senyor que apreníem de petits al catecisme, “no prendràs el nom de Déu en va”. No serà que avui un més que massa atrevit pren el nom en va dels Borja?

El context narratiu no el descriuen pas colors foscos. És ben clar que els personatges travessen una terra concreta, real fora del relat, i caminant hi constaten els efectes del que anomenen venda, una manera prou clara de dir quin ha estat el comportament dels responsables polítics del país, real fora del relat. Quan en unes pàgines més avançades, mentre escolta la història d’uns llibres d’altíssim valor monetari, l’explicació resulta –per la lògica novel·lística més ortodoxa– tant sorprenent al protagonista, que tot d’una se li planta al davant la família Borja. El descabdellament narratiu i il·latiu de la contalla és un encert. El comprar i vendre desaforat troba un model a mida: els Borja.

Doncs bé, coneixedors d’on ve –la pregunta principal–, que conté un exacte sentit i que no es tracta de cap pensada de gabinet, sinó fruit de la lectura desenfadada d’una novel·la, qui es vegi atret per respondre l’interrogant haurà de comprovar si verament això de comprar i vendre era un afer normal de la cèlebre família valenciana.

Unes hores de paciència amb documentació sobre la taula, ni més ni menys.

Vegem-ne, a tall d’exemple, solament alguna mostra, però, això sí, amb una raó ineludible per davant. Raó imprescindible en aquest i en tots els mons sub- i supralunars. Raó fins i tot potser necessària i que es resumeix en aquesta sentència: “qui té diners fa els seus afers”. Poder comprar, doncs. Traslladem-nos al 3 de desembre de 1485 a Alcalà de Henares i serem testimonis d’una compravenda. El venedor, el rei Ferran el Catòlic. El comprador, Pere Lluís de Borja, primer duc de Gandia, és a dir, el qui va adquirir propietat i títol nobiliari per “63.121 timbres, tres sous i nou diners, moneda reial de València”; el títol li fou revalidat, diguem, per concessió reial del dia 20. Unes setmanes abans, el 24 de novembre, havia arrendat la baronia de Llombai. I a València comprà l’alberg o casa de mossèn Pere de Vilaregut que acabà essent el gran palau Borja al Cap i Casal i avui és ni més ni menys que la seu de les Corts Valencianes.[1]

Avancem el calendari fins al 9 de novembre de 1493. El segon duc de Gandia, Joan de Borja, després de deixar el seu pare a Roma, és ja a la ciutat del Túria i li escriu. Primera notícia, l’arribada; segona, que ha rebut carta i així sap de la “bona sanitat de la beatitud vostra”; i tercera: “besant-li iterum humilment los peus de la gràcia que em fa dels XXV mil ducats per ops de comprar […]”,[2] etc. Comprar.

O un altre afer els primers dies de desembre d’aquest mateix 1493. Escriu Jaume Serra a Alexandre VI. És entreparent dels Borja i un dels responsables dels diners del jove segon duc de Gandia, aleshores de 14 anys i flamant marit d’una més jove dona Maria Enríquez. Doncs li explica que el pare d’ella i sogre del duc, Enrique Enríquez, ha fet mans i mànigues “en haver les terres de Joan [de Cardona] perquè satisfan molt per a Gandia e al repós de l’estat de mon senyor lo duc; e s’esforçà a donar-hi a trenta-e-cinc mília per miler; e mai ho ha volgut. Restam ara que estrenyerem lo fet de la juredicció, e no se’n llevarà mà fins hajam sentència. Ja ens ha fet lletres per als ofecials, nos facen justícia prompta, e no s’entenrà en altre”. Vaja, res de nou sota el sol: si no ven per les bones anirem pel camí de la justícia i cartes al jutge perquè acceleri el resultat. S’ha de comprar, sigui com sigui.[3]

Ara fem un salt enrere. A l’any de 1429. A la Taula de Canvi de la ciutat de Barcelona, el tresorer general de la Corona d’Aragó rep, en diversos pagaments entre abril i maig, seixanta-sis mil sous barcelonesos de part d’Alfons de Borja per al rei Alfons el Magnànim.[4] Al seu torn, el rei Alfons, a través dels jurats de València, el 19 de juny d’aquest mateix any, retorna a son “amat conseller” la quantitat de 1.000 florins que d’ell havia rebut i li havia promès de restituir.[5] El 25 de gener de 1444, aquest rei reconeix haver rebut del bisbe de València Alfons de Borja 3.000 ducats de préstec per subvencionar despeses de la campanya de Nàpols.[6] Poc després, el 16 de març, el mateix rei ordena als col·lectors que no exigeixin al bisbe de València i president del Consell Reial, Alfons de Borja, els 36.000 sous valencians que ha avançat al monarca corresponents a la part del subsidi que li toca de pagar.[7] I el 14 d’abril següent, un mes i dies d’escaig, el rei Alfons el Magnànim prega i encarrega als seus ambaixadors davant del papa Eugeni IV que instin el nomenament com a cardenals de dos candidats reials, Alfons de Borja i Arnau Roger de Pallars, bisbes de València i d’Urgell, respectivament.[8]

Ho hem escrit: comprar i vendre. Res de l’altre món. La família, les famílies Borja feren sos afers puix tingueren diners. I en reben l’agraïment reial quan fou el cas: un cardenalat el mes de maig, som encara al 1444, que acabarà a la cadira de sant Pere onze anys després: Calixt III.

Unes mostres, només. I per no parlar a la menuda, durant la primera meitat del segle XV, de Galceran de Borja i Escrivà –cunyat d’Isabel de Borja, la germana de Calixt III i mare d’Alexandre VI– que “intervingué en una colla de compres i vendes de censos i de possessions, amb un joc d’especulacions que contribuí a engrandir la potència econòmica de la família Borja al regne de València”, amb paraules del millor coneixedor, pare Miquel Batllori.[9]

Qui pren el nom de Borja en va? La gran família valenciana continua essent un referent, diguem un mite. Fins i tot en una novel·la “on the road, hilarante, canalla y onírica” d’Albert Pla.

Notes

[1] Josep SANCHIS SIVERA, Alguns documents i cartes privades que pertanyeren al segon duc de Gandia en Joan de Borja. Notes per a la història d’Alexandre VI, estudi preliminar i edició: Santiago La Parra, transcripció: Vicent Garcia i Martínez, Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2001, p. 64-65 i 66.

[2] De València a Roma. Cartes triades dels Borja, edició i estudi de Miquel Batllori, pròleg de Modest Prats, Barcelona: Quaderns Crema, 1998, p. 57.

[3] De València a Roma. Cartes triades dels Borja, p. 71.

[4] Diplomatari Borja, 1, València: Tres i Quatre, 2002, doc. 201.

[5] Diplomatari Borja, 2, València: Tres i Quatre, 2004, doc. 258.

[6] Diplomatari Borja, 3, València: Tres i Quatre; IIEB, 2005, doc. 234.

[7] Ibídem, doc. 236.

[8] Ibídem, doc. 237.

[9] Veg. la seva Obra completa, IV, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994, p. 16.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s