Joan Iborra: “Na Castellvina”

palau_catala_de_valeriola

Passà al Regne de València, fa prop de cinc-cents anys, que un duc valencià presoner del seu devenir replegà veles i, contrariat i compungit, reféu la vida que s’esperava d’ell. Era conegut sota el nom de Joan de Borja, tercer duc de Gandia, menor de dies.

Ella era Caterina Díez de Castellví, bella dama esposada, recentment separada, de seductor contorn i mirada captivadora, amb la facultat d’embogir i enamorar, trista i soleta ara, maltractada per la vida, de glòria incerta i trista, menor de dies.

A finals del mes de gener de l’any 1509, un immadur tercer duc de Gandia mamprenia viatge vers Castella amb la finalitat de signar les capitulacions matrimonials amb Joana d’Aragó, filla d’Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, néta borda del rei Ferran el Catòlic. Amb la nodrida comitiva que l’acompanyava, s’hi havia estibat un carregament de roba luxosa adquirida per sa mare, la duquessa viuda Maria Enríquez, per impressionar la futura nora: “certes pesses de brocat, una pessa de vellut vellutat vert, e una pessa de setí carmesí, e altra de setí blanch e altra de setí tenat”. Una inversió de mil vuit-centes seixanta-quatre lliures, tres sous i deu diners, moneda reial de València. El jove duc a dures penes atenyia els catorze anys i havia de travessar tot l’erm mesetari per arribar a Valladolid, on llavors sojornava el rei Catòlic, avi de la promesa. El matrimoni, de conveniència, pretenia reforçar els lligams familiars. S’afanyaven en les esposalles perquè Joana d’Aragó arranava els dèsset anys i el duc de Gandia acabava de complir els catorze, edat mínima per a celebrar el matrimoni. El rei aportava el dot: “set cuentos de maravedís, moneda castellana, en dihuyt mília sis-centes sexanta-sis ducats y dos terços de ducat a rahó de tres-cents sexanta-cinch maravedís per ducat, que en moneda valenciana prenen suma de denou mília sis-centes liures”. Una quantitat verament important, certes. En realitat el pagament del dot requeia sobre el fill del rei i pare de la núvia, l’arquebisbe de Saragossa, que s’ho va fer de pregar per abonar-lo íntegrament.

El 2 de febrer 1509, dos dies després d’haver signat les capitulacions, el matrimoni se celebrava solemnement al palau reial de Valladolid. Hi eren presents el rei Ferran el Catòlic, la seua segona esposa Germana de Foix i d’altres membres de la noblesa. Hi havia pressa per assegurar la descendència del duc i la dinastia dels Borja. Alliçonat, el duc s’hi posà de tal forma que a l’any vinent nasqué el futur quart duc, Francesc, i posteriorment tres fills més en un període molt breu de temps. Acomplida aquesta primera responsabilitat, el duc marxà de viatge a visitar la seua àvia, Maria de Luna, resident a Baza. Aquest buit ducal fou aprofitat sigil·losament per la duquessa Maria Enríquez per fer-se monja del convent de Santa Clara de Gandia, on havia ingressat sa filla Isabel. Adoptà el nom de sor Maria Gabriela fins que morí l’any 1537. Durant un breu parèntesi temporal, res no pertorbà la pau familiar del Borja ni la tranquil·litat de la vida ducal: el nombre de vassalls s’incrementava, el fills venien regularment i els recursos econòmics augmentaven força gràcies a l’impuls del sucre.

Caterina Díez de Castellví se sentia dissortada. Era filla d’Isabel de Castellví, dels Castellví de tota la vida, senyors de Carlet, i de Pere Díez, germà del senyor d’Andilla. L’havien casada joveníssima un amarg dia d’octubre de 1509 amb Joan Jeroni Almúnia i Català de Valeriola, senyor de Xeraco. Quatre anys més tard, la convivència havia esdevingut insuportable i cascú es buscà la vida per sa banda amb un trajecte assenyalat. L’any 1514 Joan d’Almúnia reconeixia que ja no convivia amb na Caterina, de qui finalment es divorcià. Caterina restà trista i soleta, sense ningú que li cantés ni una cobla. Sovint li venia a la ment un redolí molt popular a l’època:

Totes les Caterinetes se volen casar aquest any.
Jo trista de mi, soleta hauré d’esperar l’altre any.

Joan Jeroni Almúnia continuà la regalada vida del senyor i el 1529 repetí experiència marital amb Isabel de Pròixita i Milà, filla dels comtes d’Almenara. Caterina restà solitària i envilanida.

Mentre es reconstruïa el palau gandià, els ducs marxaren a viure a la ciutat de València, on hi havia festes i moments d’esplendor nobiliari que concitaven la presència de la més alta representació de l’aristocràcia valenciana. Criatures angelicals, dolces minyones abillades amb vestits de preu, carboncles i robins, hi acudien per conèixer l’alteritat sexual i compartir balls i música renaixentista de flauta, llaüt i percussió. L’ordre francoflamenc imposava el seu estil.

Durant la primavera de 1514, a principi d’abril, Guillem Ramon Català de Valeriola convocà una festa aristocràtica per a mostrar el nou palau recentment adquirit. Es tractava d’una d’aquelles reunions tan grates a l’alta societat valentina. No hi cabien tots, només alguns selectes membres d’antiga nissaga senyorial. Hi hauria balls, danses i confits i col·lacions abundants. Encara no feia sis mesos de la dramàtica separació i na Caterineta no descartava d’acudir-hi. Havia rebut la invitació pel seu oncle i esperava amb certa il·lusió de joveneta com s’acostava aquella data sense haver decidit si hi acudiria. A dures penes superava els actes festius. Na Castellvina observava el pas dels dies amb certa recança i resignació impròpies de la seua tendríssima edat. Soleta i trista estic, ara que n’és hora si voleu venir, es cantava silent mentre les hores li queien a sobre.

S’hi trobaren a la festa dels Valeriola. Caterina, abillada bellíssimament, Joan, ben plantat, ben vestit, remirat i polit com pocs. Hi havia arribat sol, acompanyat d’alguns criats. Sa muller, gestant, havia preferit de romandre a la llar. Un besllum d’espelma, una remor de teles, una caiguda lenta de pestanyes i l’embruix del moment captivà el duc. S’hi acostà delicadament a fi de preguntar pel seu estat de salut. Va com va, respongué ella dolçament. Afligida i apesarada estic. Vaig passant i penant. No us en preocupeu, senyora, l’aconhortà el Borja, el temps us farà eixir el somrís, és un bon metge. Els ulls segellaren l’instant. No calien paraules. Gestos i sobreentesos hi eren suficients per a manifestar els sentiments que brollaven sadolls i incontestables.

El dijous 29 d’abril, davant el notari Joan Garcia, el mercader Rafael Muncada signà un contracte de compravenda amb el duc Joan de Borja per una captiva de trenta anys d’edat que responia al nom de Calefa. Vint dies després, el divendres dèneu de maig, Joan Porta, prevere, mestre en sagrada Teologia i beneficiat de la seu, vengué al tercer duc una casa al carrer de la Mare de Déu de Gràcia, dins la parròquia de Sant Martí. Per a què voldria el duc gandià una altra casa a la ciutat i una donzella captiva d’ús inconegut? Un enigma de difícil resposta si n’excloem l’existència de na Castellvina. Temps al temps.

Una vesprada de primavera de finals de maig, na Castellvina isqué a passejar el costum. Solia fer un recorregut vora la seu quan venia el bon temps. Caterina, amb el cor desbocat, alterà el pas cautelosament i enfilà el camí del carrer de Gràcia. Al mig del toll, uns xiquets jugaven amb passió al pic i pala sense reparar en els vianants. La vespra havia rebut la visita discreta de Calefa en favor del seu senyor. Hi confirmà l’assistència. I aquestes amors foren per cascú d’aquells tan estretament continuades que les portaren al darrer compliment i últim desig de ses voluntats en tant que, així com en la continuació no foren sinó dos, a la fi d’aquelles ella romàs acompanyada de si mateixa dins si mateixa.

Llavors el duc tan sols hi comptava amb vint-i-un anys i un afany d’experiència i vida que l’enfollien. Segons l’historiador Pons Fuster, el cercle de criats i amics i els reiterats embarassos de la duquessa potser subjeien en la bogeria d’amor que el duc mantingué amb Caterina Díez de Castellví. Una relació que escandalitzà València quan l’enamorada restà gràvida. Una hipòtesi plausible que marca l’interès pel duc i deixa al lliure albir la fortuna sentimental de na Castellvina.

El prenyat de la dama fou comentat tan àvidament i pública als cercles nobiliaris que devingué en gran escàndol que colpejà directament l’honorabilitat de la duquessa de Gandia Joana d’Aragó i, de retruc, la de son pare, l’arquebisbe de Saragossa, fill bord, i fins i tot afectà indirectament el seu avi, Ferran el Catòlic.

Assabentat mig món del susuït, el governador Lluís de Cabanyelles, per ordre reial, decretà l’estranyament del regne dels enamorats i el segrest de tots els estats del duc de Gandia per unes amors excessivament cridaneres. El segrest es redactà en un document signat a Gandia el 24 de maig de 1515.

El foll enamorament ja havia estat estroncat brutalment quan el mes d’agost de 1515 nasqué el fill de na Castellvina, mentre el duc preparava el viatge a la cort per a demanar el perdó reial. Per la seua filla Isabel coneixem que en aquella data el Borja havia recuperat la relació familiar amb la duquessa Joana d’Aragó. Ves per on! El Borja pretenia visitar Ferran el Catòlic, besar-li la mà, prostrar-se als seus peus, contar-li què s’havia esdevingut i demanar-li el perdó i la restitució dels seus estats. Apel·laria a la comprensió reial, vist que el monarca havia viscut una experiència semblant. El perdó li fou concedit magnànimament i se li restituïren tots els drets.

L’any 1522, Joan Jofre imprimí a València la comèdia, Clariana, d’autoria anònima, signada per “un vecino de Toledo”, una imitació dramàtica de La Celestina que tractava de les amors d’un sagal anomenat Clareo amb una dama noble de València de nom Clariana. Aquesta peça, desapareguda avui, la dedicà l’inconegut autor a Joan de Borja, duc de Gandia. La coincidència del tema i la presència ducal mena cap a una narració de les amors viscudes entre Joan de Borja i na Castellvina.

Fa calor aquest estrany hivern. El palau Ducal roman encara dret. Els núvols arruixen un mull de fang imperceptible. La porta, fermada, manté el pes del temps mentre la història s’esgola cancell enllà.

Publicat a Rebel·lat. El llibret de la Vilanova, Gandia, 2016, p. 80-81.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s