Palma, “La correspondència xifrada entre Lucrècia Borja i Alfons I d’Este”

Surt a la llum la correspondència xifrada entre Lucrècia Borja i Alfons I d’Este. Cinc-cents anys després, la recerca històrica permet revalorar la figura de Lucrècia.

Codice

El valor de la informació, els complexos sistemes per protegir-la, els mètodes i les intuïcions per recuperar-la: tot això es retroba en el cas paradigmàtic de les dues cartes xifrades que el 1510 es va intercanviar la parella que va governar el ducat de Ferrara, Mòdena i Reggio durant una quinzena d’anys crucials per a la història europea i mediterrània, val a dir, els que van de 1505 a 1519. El desxiframent complet de les dues missives, els intrigants aspectes paleogràfics i criptogràfics amb què han estat codificades, i les característiques lingüístiques previsibles (al costat d’un gal·licisme rar) ja són reportats i analitzats extensament en dos articles publicats en una revista especialitzada consultable en línia;[1] aquí aprofundirem en els aspectes pròpiament històrics que destaquen del seu contingut, en relació amb el context en què es desenvolupen els esdeveniments bèl·lics que s’hi relaten.

Lucrècia Borja s’havia casat amb el futur duc Alfons d’Este el 1502, quan ambdues famílies estaven fermament instal·lades en els àmbits de poder respectius; pocs anys després, el 1509, un cop morts Alexandre VI, Hèrcules I d’Este i Cèsar Borja, es dibuixa una situació bèl·lica variable que en un cert moment posa en perill la mateixa existència del ducat estense.

La guerra s’havia iniciat com a conseqüència de l’aliança entre potències italianes i europees coneguda com a Lliga de Cambrai (1508). En aquesta època, encara que els contemporanis potser no n’eren prou conscients, la influència de la república de Venècia havia arribat al seu cim per després iniciar un lent declivi que durarà gairebé tres segles. Encara no es notaven els efectes del recent descobriment d’Amèrica, però feia temps que se sentien els de la conquesta otomana de l’Orient mediterrani. La senyoria que més endavant serà la Sereníssima per antonomàsia cercava de consolidar i expandir el seu domini a la península italiana i als Balcans, per compensar la pèrdua d’enclavaments comercials al Mediterrani oriental. A la primera meitat del segle XV, Venècia ja havia arrabassat Bèrgam i Brescia al ducat de Milà; ara, aprofitant que el domini dels Sforza havia passat a mans del rei de França, la república vèneta cercava de tornar al Po des de l’oest, avançant pel pla de Cremona, eludint el petit marquesat de Màntua i fent pressió per l’altra banda sobre el ducat estense. El 1484 havia pres Polesine amb Rovigo als Este, s’havia apoderat de Ravenna, als Estats pontificis, i encara havia tingut la gosadia de disputar el Cadore als Habsburg, destinats a convertir-se en emperadors a l’Europa central i en reis de la península ibèrica durant segles.

D’aquesta manera, però, Venècia havia aconseguit irritar els seus veïns als territoris italians, sense parlar dels enemics seculars de l’exterior, com el poderós regne d’Hongria i l’Imperi turc. N’hi va haver prou amb això perquè es posessin d’acord per recuperar el que havien perdut. Així, doncs, un any després, el 14 de maig de 1509, Venècia va patir una derrota a la batalla d’Agnadello que es pot considerar una fita en la seva història. Encara que militarment no va ser gaire greu, la jornada d’Agnadello va tenir uns efectes catastròfics: els enemics van avançar des de tot arreu i van arribar a a presentar-se a la Llacuna.

En aquest punt es va produir un gir inesperat, un cop d’efecte clàssic: el papa guerrer Juli II, després de recuperar el que era seu, es va desentendre de la Lliga de Cambrai i es va posar al costat dels venecians, moviment amb què posava setge definitivament al ducat estense. Hom va retirar a Alfons d’Este el títol de gonfanoner de la santa romana Església, que va ser concedit a Francesco Gonzaga, marquès de Màntua, obligat de fet a aliar-se amb Venècia i el papa. Aquest es va afanyar a excomunicar Alfons, no pas per motius religiosos, és clar. Inaugurava així una sèrie d’excomunions dictades per tres papes diferents, una mena de privilegi difícil de superar i gairebé una paradoxa per a algú que havia estat tan desitjat com a gendre per un predecessor d’aquells papes.

L’estiu de 1510, la situació del ducat estense era cada vegada més difícil. Com que es temia que l’atac concentrat dels enemics s’estrenyeria entorn del ducat i tancaria qualsevol via de comunicació amb l’exterior, a Ferrara ja es pensava a posar els fills d’Alfons i Lucrècia en lloc segur, abans que no fossin presos com a ostatges; és el que li havia passat al fill de Francesco Gonzaga, dut a Roma per Juli II per garantir la fidelitat del marquès de Màntua, obligat a capitanejar les tropes vènetes i pontifícies a la saga de l’inesperat gir del papa. Els Este, però, tan sols havien estat capaços d’allunyar del ducat el fill petit, d’un any, perquè el primogènit, que en tenia dos, tenia problemes de salut i la família no s’havia mogut de Ferrara, ni tan sols per traslladar-se a les Delícies, la residència d’esbarjo prop de la ciutat.

En aquestes condicions, mentre el duc Alfons recuperava la ciutat de Cento, que formava part del dot de Lucrècia, va rebre una carta seva amb urgència, tal com havia volgut la muller, “per stafeta” i segons la instrucció del dors del foli: “cito”, és a dir, ‘ràpid’, repetit quatre vegades. Lucrècia hi explica que la “Stelata è persa” i que les galeres no són “sure”, és a dir, ‘segures’; ho diu descarnadament, sense embellir el relat amb combats heroics o amb anècdotes sobre la crueltat de l’enemic. El duc respon des de Mirandola poques hores després i es declara prest a sortir al pas als enemics per impedir que parteixin en dos els seus dominis.

Les paraules i les expressions de la resposta són virils i vigoroses: Alfons era especialment destre en la construcció de les noves armes de foc, i a la batalla fluvial de Polesella havia demostrat tenir, amb el seu germà el cardenal Hipòlit, una gran intel·ligència tàctica, en atacar i capturar les naus venecianes sorpreses per la crescuda del riu. És veritat que el ducat estava envoltat i en part ocupat pels enemics, però el duc sabia que podia comptar amb els seus poderosos aliats francesos per fer front a les potències veïnes. La forta determinació d’Alfons donava seguretat a una dona jove amb dos fills petits de salut fràgil, únics supervivents d’una llarga sèrie d’embarassos, alguns ni tan sols arribats a bon terme.

De la segona part de la resposta es dedueix la plena col·laboració dels cònjuges en el govern del ducat estense. Alfons delega en la discreció de Lucrècia per triar la millor solució, per exemple a l’hora de mantenir la concòrdia entre alguns col·laboradors. Aquest comportament, que reflecteix l’entesa que hi havia entre ells, resulta encara més il·luminador perquè es fa evident en cartes destinades a ser mantingudes en secret i, en conseqüència, probablement escrites des de la franquesa més absoluta.

A l’inici de la tardor del 1510, la casa d’Este viu el moment més dramàtic de la seva història mil·lenària, dels quatre segles precedents i encara dels que vindran –tres i mig més–, si n’excloem el daltabaix napoleònic. Sobre aquest punt crucial –que posa en perill la senyoria estense, encimbellada de no feia gaire a la dignitat ducal, a l’oest de la vall del Po–, la historiografia posterior no en diu res, potser per la manca de fonts diplomàtiques no xifrades. L’oportuna troballa i descodificació de les dues cartes, doncs, permet completar un buit historiogràfic sobre un moment crític en la història del llinatge. El desxiframent de les dues missives proporciona notícies de primera mà que confirmen els Diaris de Marin Sanudo, redactats des dels òrgans institucionals de la república de Venècia; la coincidència de les notícies fornides per les dues parts en conflicte legitima recíprocament ambdues fonts com a objectives i fiables a l’hora de construir el relat de l’episodi bèl·lic.

Hem iniciat aquest article fent al·lusió al valor de la informació, a les formes de transmetre-la, a la cursa des de l’albada de la història (que neix amb l’escriptura) entre els qui volen amagar els continguts entre els símbols i els qui volen conèixer-los enginyant diferents sistemes per fer-ho. Doncs bé, aquest parell de cartes xifrades ens transmet dos nivells de notícies o ens parla de dos plans informatius. El primer és l’immediat: és la instantània d’un esdeveniment bèl·lic en curs, feta amb objectivitat per un dels protagonistes de la foto, que no hi apareix, però, en actitud oficial. No parla per a la política del seu temps, per a la diplomàcia o per a la història, sinó que es comunica de forma reservada amb el seu marit i duc, sense fingiments; d’aquesta manera es manifesta clarament com una dona de govern sàvia i equilibrada, que no esdevé presa del pànic, tot i els greus perills que endevina sobretot com a mare. El marit i duc li respon de la mateixa manera, té cura de parlar sobretot a l’esposa i a la mare dels seus fills, però també exhibeix, o potser aquest és l’objectiu, una naturalesa forta i decidida a derrotar els qui intenten destruir el seu estat i la seva família. És la instantània d’una parella fidel i unida, que introdueix un segon pla informatiu, des del qual es perfilen dues persones intel·ligents i responsables (Lucrècia només té trenta anys). Durant cinc llargs segles, els historiadors no coneixeran les dades amagades rere aquests símbols i alguns continuaran llançant fang i calúmnies que es perpetuaran sense control en el tòpic.

Amb la descodificació de les dues cartes xifrades esperem haver contribuït a difondre una imatge més autèntica de Lucrècia Borja, com un gest alhora de reparació, d’amor a la veritat i de sentiment de justícia.

Nota

[1] Daniele PALMA; Giuseppe PALMA; Maria Veronica PALMA, “La lettera svelata di Lucrezia Borgia: analisi del sistema criptografico nel documento conservato in ASMo”, Quaderni Estensi, 5 (2013), p. 510-524; idem, “La risposta alfonsina nel codice di Lucrezia”, Quaderni Estensi, 6 (2014), p. 414-433.

(Text original en italià aquí.)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s