Joan Requesens: “L’art adunà J. W. Goethe i uns Borja”

Tischbein

Finida una primera estada de tres mesos, Goethe deixava Roma camí de Nàpols. La primera jornada d’aquell 22 de febrer de 1787 va ser al poble de Velletri. No era gaire enllà i van arribar-hi de bona hora sense haver-se entretingut a Albano, una vila major. Velletri tenia més potent imant. Ni més ni menys que el museu d’antiguitats del “cavaller Borja, el qual, gràcies al seu parentiu amb el cardenal i la seva relació amb la Propaganda, ha reeixit a reunir objectes antics preciosos i altres coses curioses”, etc., etc.

Amic lector, potser ja coneixes aquesta narració de Goethe. Per a mi era desconeguda i, és clar, et sorprèn, vols saber-ne més, agafes paper i llapis (literalment) i escrius el que ara tu, encuriosit potser, llegeixes.

He descobert que el cavaller era Camillo Borgia, germà del cardenal Stefano Borgia (per ara el cognom així). El purpurat havia nascut a Velletri el 1731 i morí a Lió el 1804. Li cofà el capel el papa Pius VI el 30 de març de 1789. Ha passat a la història com, per a alguns, el pare de la papirologia i fins de l’orientalística per l’amplitud i la valor del que aplegà. Del cavaller només sé que tingué un fill amb igual nom, que li nasqué, també, a Velletri el 1773 i morí a Nàpols el 1817 després d’una vida remoguda de militar. Es diu que alguna cosa va tenir a veure amb el destí final del contingut del museu del seu oncle, el cardenal que, de fet, havia estat l’ànima i la bossa monetària del museu i no pas el seu pare. Goethe, en aquesta pàgina, és imprecís segurament perquè en la primera redacció del Viatge a Itàlia o Italienische Reise, Stefano Borgia encara no era cardenal. El mes de juny d’aquell any 1787 retornava a Roma. Pocs dies després el seu acompanyant i amic, el pintor Johann Heinrich Wilhem Tischbein –l’autor del cèlebre quadre que ens mostra Johann Wolfgang von Goethe sota gran capell i capa més gran encara, assegut i recolzat en pedres caigudes de l’Imperi romà, rostre serè i mirada concentrada, i una mà dreta que manlleva encant a les mans de la Gioconda; una torre antiga i a l’ombra de tres arcades, potser d’un aqüeducte, una petita casa d’ara, de l’hora meditativa de Goethe… (em pregunto si aquest no és un dels quadres que millor expressa no la figura, sinó l’esperit d’un personatge retratat)–, l’amic i pintor Tischbein, deia, marxa de nou a Nàpols i en ésser-hi li escriu que per segona volta ha passat per Velletri, on ha dinat amb el cardenal Borgia i novament ha admirat el seu museu; hi ha descobert belleses que li passaren per alt la primera vegada. Això li escrivia el 10 de juliol de 1787, any remarcable perquè si a Stefano Borgia encara li’n faltaven dos per a ésser fet cardenal, vol dir que Goethe intercala el mot en la carta de l’amic quan refà i prepara el llibre per a l’edició quaranta anys més tard. Passem per alt el desajustament de dates i donem per fet, en aquell començament de juliol, que mossèn Borgia havia deixat les seves obligacions de secretari en l’obra que maldava per mantenir i eixamplar les missions catòliques a l’Àsia i a l’Àfrica –coneguda pel nom de Sacra Congregatio de Propaganda Fidei, fundada el 1622 pel papa Gregori XV– i estrenava les setmanes de vacança estival, temps per a l’escriptura i de cura del seu museu. D’allà en prové el cèlebre Codex Borgianus, avui a la Biblioteca Vaticana, del segle V, que conté l’evangeli de Lluc i de Joan en grec i sahídic, el copte de l’alt Egipte o regió tebaica; i el Codex Borgia o còdex Yoalli Ehecatl (Nit i Vent en llengua nàhuatl), també a la Vaticana, procedent de Mèxic i anterior a la conquesta (dades que es troben en línia i els entesos confirmaran).

Però, d’on vingueren al món aquests Borgia? A la “Wikipedia, l’enciclopedia libera” llegim que eren d’una família patrícia emparentada llunyanament amb la més coneguda dels Borgia en què nasqueren el papa Alexandre VI i sant Francesc, duc primer i jesuïta després. Si això és ver, tenim a les pàgines de Goethe uns descendents dels Borja valencians a través de… El fil possible pot ser aquest: el cardenal Roderic de Borja i Vannozza Catanei –aquella que les butlles papals solen anomenar muliere soluta– engendren Cèsar, el jove de naixement bastard degudament reconegut i canònicament ben nat en hora oportuna, el que passà de cardenal “Valentino” a duc “Valentino”, que féu de militar, home casat i amador d’amants de les quals en tingué dos fills naturals amb el temps igualment legitimats. Fou el primer Girolamo i fou segona “Camilla Borja, nada de dona casada i reconeguda el 1539 com a filla de Cèsar, entrà al monestir de San Bernardino a Ferrara amb el nom de sor Lucrècia i en fou abadessa. Morí el 1573”, precisa l’historiador Miquel Batllori. Camilla Borja, nom únic a la família i em pregunto si a la fantasia li farà nosa imaginar-se que en la descendència del seu germà bastard i reconegut, Girolamo, es mantingué viu el nom de Camilla i dia vingué que en un mascle va esdevenir Camillo, germà d’un eximi cardenal a finals del segle XVIII. Aquest Borgia purpurat no deixava, per tant, d’ésser un Borja malgrat l’extinció de les grans branques borgianes perquè, bons lectors de velles històries, la bastardia també és del regne de Déu i papes té el Senyor que tot ho dissimulen.

Tanmateix és l’art i no pas un safareig de llençols el fet que reuneix els noms de Goethe i de Borja. Aquell museu de Velletri contenia “ídols egipcis de pedra duríssima, figuretes de metall d’època remota i recent, excavades allà prop, i aquells baix relleus de terracota pels quals vol atribuir-se als antics volscos un estil propi”. Aquest és el primer paràgraf descriptiu que fa Goethe i que tradueixo de la versió italiana que tinc a mà.

I continua. “Moltes altres rareses de variada factura posseeix aquest museu. He observat dues capsetes xineses treballades amb sípia;[1] a les cares d’una hi ha reproduït el creixement del cuc de seda, en les de l’altra, el conreu de l’arròs: l’una i l’altra d’una ingenuïtat extrema i gran finesa d’execució. Algun bagul, no menor pel seu contorn, és d’una rara bellesa i no pas ofuscable gens ni mica amb el marge del còdex per mi admirat a la biblioteca de la Propaganda”.

Impensada comparació entre les cares laborades d’un bagul i les miniatures dibuixades al marge, o marges, d’un còdex… quin? Goethe avança per la descripció i l’afina per deixar-nos veure un poc les sensacions que li produïa la contemplació d’aquells exòtics objectes, bibelots i pergamins. I de l’emoció salta a la consideració social. “És certament imperdonable que aquest tresor, a dues passes de Roma, no sigui visitat més sovint. Pot servir, però, d’excusa la poca comoditat de totes les excursions en aquests paratges i la potent fascinació de l’Urbs”.

Ara, llegida la narració, coneguts uns sentiments i judicis de Goethe, hem de tornar als Borja perquè no siguin menys considerats. L’historiador M. Batllori, en parlar dels dos fills naturals de Cèsar Borja, els germanastres Girolamo i Camilla, el de vida desconeguda i l’abadessa, fineix les ratlles amb aquest apunt. “També en la línia de Cèsar trobem, doncs, aquells contrastos i aquelles contradiccions entre sensualitat i violència i sincera religiositat que hem trobat, i trobarem encara, en d’altres branques de la família Borja”. Fins aquí havíem d’arribar. Si la fantasia, com deia, pot fer dels germans Camillo i Stefano, en ple segle XVIII, uns conspicus descendents d’un Borja únic per raó del pare i sense par per les seves obres, haurem d’afegir un nou element a les paraules del mesurat pare Batllori. Si els contrastos i contradiccions són entre, per una banda, sensualitat i violència, i per l’altra, religiositat, eliminarem el desequilibri de la segona part afegint-hi el col·leccionisme refinat o el gust pels testimonis de la bellesa antiga. És cert que algú em saltarà lleuger amb el record de l’art atresorat per Alexandre VI… i tant que sí. Però em sembla que era una passió per manifestar urbi et orbi el seu deliri de poder, més que no pas un anhel innocent de bellor o un interès generós de protecció d’artistes. Pensem que els germans Camillo i Stefano Borja (ara així el cognom) recollien antiguitats per, desinteressadament, salvar-les del rossec destructor del temps. I Goethe –i el seu amic Tischbein– en dóna testimoni amb l’explicació del que va succeir-li després de feta la visita al museu i en el captard d’quell dia, testimoni d’un fet social que transparenta, així ho veig, la lliçó gratuïta de valorar el passat que irradiava d’aquella col·lecció aplegada pel cardenal i el seu germà (com es dedueix del fragment de Viatge a Itàlia). Doncs bé, Goethe conta el següent.

En arribar a l’hostal, algunes dones assegudes vora la porta ens han demanat si també nosaltres voldríem adquirir alguns objectes antics; i pel fet que ens ensenyessin alguna cosa més que mostres, han anat a cercar velles cassoles, molls pel foc i no sé quins altres estris de cuina sense cap valor, rient a cremadent per haver-nos pres el pèl. Aleshores ens enutjàrem sobremanera, però el cicerone ens va calmar assegurant que aquella era una burla tradicional del lloc a la qual tots els forasters han de pagar el seu tribut.

La jornada ha estat plena per a Goethe, “escric tot això en un pèssim hostal, ni em sento l’ànim ni l’alè de continuar. Boníssima nit, tanmateix!”.

S’acaben aquestes pàgines que ajunten Goethe amb, si més no, el nom fascinant o fascinador de Borja. Se m’ha acabat l’embranzida de curiositat i les ganes d’escriure. Amb tot, que visqui l’art puix la vida és breu i ens ho hem, benvolgut lector, de recordar.

Nota

[1] Entenc que es tracta de l’os (o conquilla calcària) del mol·lusc d’aquest nom i no pas el color sèpia –en italià no es fa aquesta distinció fonètica i gràfica que sí podem fer en català– provinent de la tinta del mateix animal i d’aspecte terrós.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s