Teatre en català als palaus dels cardenals borgians a Roma

Carpaccio_Ursola

La presència del català en la comèdia plurilingüe Serafina, del dramaturg extremeny Bartolomé de Torres Naharro, s’havia interpretat com una pista d’una possible estada de l’autor a València. Recentment (2015), però, Josep Solervicens (Universitat de Barcelona) ha proposat una “reubicació” romana d’aquesta obra, que el mateix investigador ja apuntava en un treball anterior de 2001. Recordem que Torres Naharro es va traslladar a Roma entre 1508 i 1512, hi va estar al servei dels cardenals Giovanni i Giulio de Mèdici i Bernardino de Carvajal i, el 1516, hi va representar la Tinellaria davant dels dos Mèdici, quan Giovanni ja era Lleó X. Les dues comèdies plurilingües de Torres Naharro amb presència del català, les citades SerafinaTinellaria, així com la resta d’obres de l’autor, participen de característiques com el recurs al multilingüisme, l’adaptació de models clàssics o els paral·lelismes argumentals amb l’Aretino, Maquiavel o Strozzi, pròpies del context en què es produeix el primer teatre renaixentista italià. A això se suma, d’altra banda, la modernitat de les reflexions de Torres Naharro sobre la comèdia, exposades al proemi del recull Propalladia (Nàpols, 1517).

L’ús del valencià en les dues comèdies s’explicaria, segons Solervicens, per la presència de membres conspicus de la família del difunt papa Alexandre VI entre els cardenals que des dels seus palaus acollien l’activitat teatral, tal com ho feien els seus col·legues italians. El mateix Torres Naharro n’indica alguns noms a la primera jornada de la comèdia Soldadesca (inclosa a la Propalladia):

Capitán: […] Ven acá;
di, ¿sabrías tú quizá
por alguna vía diestra
buscar hombres por allá
que pasasen en la muestra?

Tristán: Sí, señor,
en cas del embajador;
y d’otros, sé más de ciento.
Y en cas de Oristán mejor,
y Sancta Cruz y Sorrento.

Són, a més de l’ambaixador Jeroni de Vic, els cardenals Jaume Serra (Oristany), Bernardino de Carvajal (Santa Creu), ja esmentat com a patró de Torres Naharro, i Francesc Remolins (Sorrento). Tots tres devien el capel a Alexandre VI. De Serra és sabut que el 1513 va acollir una primera representació d’una obra de Juan del Encina, també documentat a principis de segle al servei de Cèsar Borja i del cardenal Francesc Galceran de Lloris i de Borja.

La hipòtesi de Solervicens apunta cap a la filiació italiana del teatre renaixentista en català de temàtica profana, del qual només tenim mostres escasses i tardanes, de la segona meitat del XVI: l’anònim En Cornei i La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia. L’origen d’aquest teatre entroncaria, a través de l’activitat de Torres Naharro, amb l’avantguarda dramatúrgica de principis de segle. La qüestió també té derivacions interessants per al tema del català com a llengua de cort a Roma, expressió potser poc feliç, ja que no és aplicable a la cúria i a la cancelleria pontifícia, ni al cànon literari, sinó a una de les llengües de relació del cercle borgià a Roma en afers no necessàriament privats –vegeu les instruccions catalanes d’Alexandre VI al nunci Francesc Desprats. Més de deu anys després de la mort del papa, el rastre de l’antiga xarxa clientelar creada pels Borja es mantenia a la ciutat a través dels enllaços matrimonials dels seus fills i a través dels prelats –entre els quals els cardenals ja esmentats– que li devien la promoció. La traducció literària del fenomen és la presència del català en autors que han residit a Itàlia i que practiquen el multilingüisme en algun moment o altre de la seva producció, com el mateix Torres Naharro o Francisco Delicado (La Lozana andaluza, diàlegs del mamotreto X).

El primer teatre sobre els Borja

L’activitat teatral dels cardenals borgians estava en sintonia amb la del clan Borja, ben documentada especialment en els casos d’Alexandre i Cèsar. Seguint una pràctica habitual entre els grans senyors de l’època, pare i fill foren tant organitzadors com destinataris de sumptuoses escenografies cortesanes. El primer, quan encara era el cardenal vicecanceller Roderic de Borja, i el seu cosí el cardenal Lluís Joan del Milà ja havien participat activament en les celebracions del Corpus de 1462 organitzades per Pius II a Viterbo i detallades als Commentarii d’aquest, festes que, com s’ha dit, convertiren la ciutat en un gran escenari; Viterbo ha recuperat recentment la tradició amb el Corpus 1462 que obre el festival internacional de teatre Quartieri dell’arte. Anys a venir, Cèsar Borja va organitzar alguna de les festes teatrals amb què es va celebrar a Roma i a Ferrara, entre 1501 i 1502, el casament de la seva germana Lucrècia amb Alfons d’Este, hereu del ducat de Ferrara; els espectacles, que incloïen representacions de clàssics com Plaute, van ser descrits en relacions coetànies, on també s’esmenten escenografies dissenyades per a l’exaltació de Cèsar.

Encara més: Alexandre i, sobretot, Cèsar es convertiren aviat en personatges i referents dramàtics, tant des de posicions favorables com contràries a la seva actuació política. L’impacte que la inesperada ocupació borgiana d’Urbino produí a la cort d’aquest ducat es va reflectir, un cop Guidobaldo el va recuperar, en una Comedia del duca Valentino e di papa Alessandro VI, de 1504, de la qual només coneixem l’argument:

Alli 19 di Lunedì si fece la sera in sala del Sig. Duca la Comedia del D. Valentino, e di Papa Alessandro VI quando ebbero pensiero di occupare lo Stato al D. di Urbino, quando mandarono M. Lucrezia a Ferrara, quando invitarono la Duchessa [i.e. Elisabetta] alle nozze, quando vennero a togliere lo stato, quando il D. d’Urbino ritornò la prima volta, e poi si partì, quando amazzarono Vitelozzo, e li altri Signori, e quando Papa Alessandro si morì, e il D. d’Urbino ritornò nello Stato.

Poc després, el 1513, l’Eutichia de Nicola Grasso, una comèdia posada en escena per Baldassare Castiglione a la mateixa cort d’Urbino, partirà del caos provocat per “gli assalti di Cesare Valentino” anys enrere per explicar el conflicte inicial de la trama. Per contra, l’aventura militar de Cèsar no podia deixar de ser recordada amb admiració i nostàlgia en la citada Soldadesca, de Torres Naharro:

Guzmán: […] Desdichados,
que por los nuestros pecados
se llevó Dios su camino
al padre de los soldados,
el buen Duque Valentino.
¡Qué holgaba,
cuando yo le acompañaba
las noches más sin abrigo:
tanto de mí se preciaba,
que solo se iba comigo!
¡Oh, qué humano!
¡Qué señor, qué cortesano,
qué liberal y cortés!
Me ponía en esta mano
veinte ducados al mes.
Mas agora,
gracias a Nuestra Señora,
por contento me toviera
si fuese cierto en buen hora
de no probar la galera.

Bibliografia

ANCONA, Alessandro d’, Origini del teatro italiano, 2 vol., Torí: Ermanno Loescher, 1891 (2a ed.).
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA, Álvaro, “Vida y empresas del cardenal Lluís Joan del Milà: promoción eclesiástica y mecenazgo entre Italia y la Corona de Aragón”, Aragón en la Edad Media, 24 (2013), p. 191-223.
GRASSO, Nicola, Eutichia, ed. Luigina Stefani, Messina; Florència: Casa Editrice d’Anna, 1978.
GREGOROVIUS, Ferdinand, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps, pròleg Eulàlia Duran, ed. Maria Toldrà, trad. Sebastià Moranta, València: Tres i Quatre; IIEB, 2007 (Biblioteca Borja, 4), nota 323.
La commedia del Cinquecento, II, ed. G. Davico Bonino, Torí: Einaudi, 1977-1978, p. XV-XVII, 404-410, 418.
PICCOLOMINI, Enea Silvio, Pii secundi pontificis maximi commentarii rerum memorabilium, quae temporibus suis contigerunt, Frankfurt: in officina Aubriana, 1614 (ll. VIII, p. 208 seg.).
SOLERVICENS, Josep, "Criats i senyors a la comèdia del Renaixement: La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia i En Corney”, dins El teatre català dels orígens al segle XVIII. Actes del III Col·loqui Problemes i mètodes de literatura catalana antiga “Teatre català antic”, Kassel: Reichenberger, 2001, p. 261-271.
SOLERVICENS, Josep, “‘Fer carta amunt’: Torres Naharro i la connexió romana del teatre renaixentista català”, Actes del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012), III, Barcelona: AILLC; Universitat de Salamanca; PAM, 2015, p. 81-91.
TORRES NAHARRO, Bartolomé de, Propalladia, Nàpols: Joan Pasqueto de Sallo, 1517. [Versió digital del facsímil de 1936 a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]. [Consulta: 30/08/2015]
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s