Joan Requesens: “Quan la fama era un premi etern. Poema de Francesc Fontanella a Francesc de Borja (II)”

Gaspar_de_Borja_i_Velasco

“I què pot significar en aquest món un home a la vida de l’altre? Infinitament molt, i tanmateix infinitament poc”. Ho sentencia, penso que sàviament, György Lukács (“El moment i les formes: Richard Beer-Hofmann, I”, L’ànima i les formes, Barcelona, 1984, p. 163).

Un pensament, però, que no ens serveix per començar puix no pertany al temps de Francesc Fontanella. Hem de suposar que darrere dels versos, si n’hi havia, de pensaments d’altri, serien de gent del seu temps o de gent preclara del passat. Suposem-hi Sèneca, un filòsof prou estimat pel cristianisme, i conegut i comentat pels homes de lletres d’aleshores. Suposem l’epístola CII a Lucili on, a propòsit de la immortalitat de l’ànima, el raonament passeja al voltant de la fama i de la glòria. Aquella necessita paraules, mentre que aquesta es basta amb el judici; altrament dit, l’una, xerrameca, i l’altra, una estricta afirmació: “fama uoce utique desiderat, claritas potest etiam citra uocem contingere contenta iudicio” (CII, 17). (Ara una instrucció: traduïm “claritas”, la paraula original, per ‘glòria’ –talment Carles Cardó, col·lecció Bernat Metge, Barcelona, 1928-1931– perquè el significat major, aquí, hi coincideix, com podria triar-se ‘honor’, ‘celebritat’, ‘esplendor’.) ‘Jo et diré la diferència entre la fama i la glòria: la fama depèn del judici de molts, la glòria del dels bons’ / “quid intersit inter claritatem et gloriam dicam: gloriam multorum iudiciis constat, claritas bonorum” (ídem). (Segona urgent instrucció: l’autor llatí ara usa “gloria” com a sinònim de “fama”, però manté “claritas” amb el mateix significat, per tant, descobrim els mots subjectes al seu sentit mantingut en una i altra frase al marge de la tria sinonímica; per tant, lliguem als dos sentits significatius els dos únics mots catalans: “fama”, allò sotmès al comentari de molts; “glòria”, allò que ho és als homes de bé.) És, el dominicà Fontanella, l’home de bé que s’erigeix en poeta per departir la fama i la glòria al sant novell, Francesc de Borja? Suposem, posats que hi som, que al darrere hi ha les consideracions que Sèneca engruna a l’epístola LXXIX, en la qual (i amb nova variació lèxica, ara “fortuna” i “fama” per una banda i “gloria” per l’altra), la qüestió a dilucidar és el premi a la virtut en aquest món i en l’altre. ‘A ningú la virtut no ha deixat de donar el seu guardó en vida i en mort, si és que ell l’ha abraçada de bona fe, si no l’ha presa com un vestit o una pintura […]’ / “nulli non uirtus et uiuo et mortuo rettulit gratiam, si modo illam bona secutus est fide, si se non exornauit et pinxit” (LXXIX, 18). És aquesta la bona i vera raó del poeta i del frare dominicà? Sembla que sí, i més si podem retenir com a sentència solemne aquests altres mots, també de Sèneca: “Gloria umbra uirtutis est” / ‘la glòria és una ombra de la virtut’ (LXXIX, 13). Tan solemne afirmació és bona de suposar-la darrere del poema. I més encara si no prescindim de les frases següents: “[l’ombra a la glòria] l’acompanyarà fins a desgrat d’ella, però així com de vegades l’ombra va al davant, de vegades segueix al darrera, així la glòria de vegades és al davant nostre i se’ns deixa veure, de vagades ens segueix, tant més gran com més tardana, tot seguit que s’ha apartat l’enveja” (ídem). (Instrucció: oblidem l’enveja; i permeteu-me, lector, d’estalviar-vos ara les quatre ratlles llatines.)

Que n’és, de clarivident, el filòsof Sèneca! L’encerta i l’endevina i no amaga pas que, a voltes, fins la virtut és com un vestit que es posa i es treu, com una pintura que es passa per aigua i s’enfuig. “Nihil simulatio proficit” / ‘de res no serveix la simulació’, sentencia a la penúltima ratlla d’aquesta última epístola citada. Realitat i ficció. Com sempre, però ara som al temps del Barroc i…

Sobre el Barroc ha escrit qui n’ha estat un gran entès, José Antonio Maravall, que “proclama, cultiva, exalta la novedad”. Però continua: “nada de novedad, repitámoslo, en cuanto afecte al orden político-social; pero, en cambio, una utilización a grandes voces de lo nuevo, en aspectos externos, secundarios […]; bajo la apariencia de una atrevida novedad que cubre por fuera el producto, se hace pasar una doctrina […] cerradamente antiinnovadora, conservadora”. Ves per on, doncs, estem llegint un poema barroc dedicat a un sant jesuïta, un més i principal –general que fou, tercer, de la nova Companyia! (l’antic duc, entès en governament, perdurava?)– dels que sembraven, regaven, conreaven suaviter in modo, fortiter in re la Contrareforma per Europa i les colònies hispanes del segle XVI. Una cosa és la biografia i una altra l’hagiografia. Aquella em sembla que sap d’un valencià que acabà portuguès. Sí: patge d’una reina de Portugal (Caterina d’Àustria), casat amb una portuguesa (Elionor de Castro), fascinat per l’emperadriu Isabel de Portugal (en portà a la tomba el cadàver el 1539), refugiat a Portugal quan l’estalonava la Inquisició castellana, i a Portugal ambaixador del papa i de Felip II, del blanc i del negre, simultàniament!, per resoldre un mateix afer en direccions contràries; i no en restaren descontents ni el rei ni el papa; quin prodigi de diplomàcia!: fer veure que en terra lusitana guanya l’un i l’altre, i no es fa ni el negre ni el blanc, i l’ambaixador en surt xiulant! Quina biografia de duc i de marquès, de pare prolífic, de soldat a Provença i de lloctinent a Catalunya, botxí de bandolers (“talleu-los els peus, no les mans, que bé han de treballar pel pa que mengen” –diuen que deia; quanta benignitat, dirà l’hagiografia–) i marmessor de l’emperador Carles. I un dia el marquès i duc es féu jesuïta d’amagat i continuà administrant la fortuna (s’haguera descobert en cas contrari), a Roma la necessitaria per a un nou col·legi. ¿Ningú no s’ha preguntat mai si el quadre de Velázquez que retrata el cardenal Gaspar de Borja i de Velasco (tot d’una peça: ara mà dura contra Catalunya, ara bones maneres, ara dóna 200.000 ducats per fer-hi la guerra) no mostra en el rostre una part, si més no, de la biografia del seu besavi –per al qual, diguem-ho, batallà a fi que arribés a beat en 1624–?

Prou d’aquella biografia. Potser és hora d’aquesta, l’hagiografia. O ja no cal si tenim el poema de Fontanella:

Que publica, que canta, que clama
del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.

Escrivia Sèneca a Lucili que a la majoria dels mortals no ens sobra pas un bon mestre i bé farem de cercar-lo, puix que “ningú, per si mateix, no té prou poder per alçar-se damunt d’ella; cal que algú li allargui la mà, que algú l’aixequi”; alçar-se damunt d’ella? De ‘l’estultesa que no es detura en res, ni res no li abelleix gaire temps’ / “stultitia, cui nihil constat, nihil diu placet” (LII, 2). (Nota: Si algú que això llegeix es pregunta per què Sèneca era comentat i a voltes admirat pels escriptors cristians, alguna cosa entendrà en posar al costat d’aquesta frase una de les quasi cent cinquanta referències bíbliques on l’estultícia o l’estult són presents en la versió llatina de la Vulgata.) Sempre serà positiu tenir models de virtut. “Torna sempre –li recomanava– als primitius, sempre disposadors, car no sols els que són, ans també els que foren poden ajudar-nos” (LII, 7). I qui millor que el nou sant jesuïta, el qui fou tot el contrari –es pinta– al Borja papa, Alexandre VI, i ara pot ser model de totes les virtuts? La Fama ho publica. Sí, ella també constata què ha proclamat el Vaticà i no deixarà –la Fama no calla ni pot callar mai– d’expandir-ho i amb veu poètica publica, canta, clama

del Cel, la grandesa,
de Jesús, la flama,
de Borja, l’honor.

Era l’any 1671 quan la Fama va ser “trompeta sonora” de la canonització de Francesc de Borja amb versos de Francesc Fontanella. Avui, el pensament de György Lukács em pregunta què pot significar en aquest món aquest Borja en la vida d’una altra persona. Potser serà millor que ho responguis tu, benvolgut lector. Per ara només sé paraules de Baltasar Gracián, l’enginyós jesuïta aragonès: “la primera para vivir, la segunda para después”, i desconec encara quina va al davant i quina al darrere, si la virtut i la glòria seguint-la ombra fidel; o al final la glòria després de simular virtuts o la virtut al davant tot i la desfiguració de la glòria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s