Els Borja a la Crónica de Valencia de Martí de Viciana

Torres_de_Quart

Com recordava en un apunt de Vademècum rebloguejat ahir mateix, l’historiador de Borriana Martí de Viciana (1502-1582) havia posat el Libro segundo de la seva Crónica de Valencia, que conté un ambiciós nobiliari d’aquest regne, sota la protecció del duc de Gandia Carles de Borja, fill del duc sant i general dels jesuïtes Francesc de Borja, en una dedicatòria datada el 1563. D’aquesta manera, Viciana pretenia assegurar-se que el Libro pogués “entrar por las salas de los príncipes y salir en las plaças públicas sin recelo de los contradictores”, però la noblesa valenciana no va perdonar-li l’estricte i igualitari ordre alfabètic que els havia imposat. Tanmateix, aquest ordre tenia una excepció: els Borja, que, en la primera edició (1564, segons la portada, però amb una al·lusió interna a fets de 1569), obrien la sèrie de llinatges amb un triple apartat “De la origen y suscesso de la ínclita familia de Borja”, “Del marquesado de Lombay” i “Del marquesado de Navarrés”. Era la primera vegada que els Borja ocupaven un espai d’una certa extensió en una crònica del país (p. 146-173 en l’ed. Iborra).

En Viciana s’observa, d’entrada, el silenci -potser per desconeixement- sobre els precedents italians de legitimació dinàstica dels papes Borja, especialment d’Alexandre, objecte de burles de diplomàtics i d’elaboracions erudites en cerca d’uns orígens mítics (Annio de Viterbo), romans (els Porcari) o vagament nobles i antics, perquè, com escrivia Giambattista Cantalicio, “non est borgiacos necesse dicam: / hoc novit genus orbis universus”! Per Viciana, senzillament, el llinatge s’identifica amb el patrimoni de Gandia. A l’hora d’explicar l’antiguitat dels Borja, indiscutible, l’historiador recorre a un argument comú entre la noblesa espanyola: l’entrada dels àrabs a la Península, a principis del segle VIII, s’havia endut la memòria dels noms originals i les proves documentals que en donaven fe. Com altres llinatges valencians, doncs, és amb la reconquesta que els Borja reapareixen en la història, ara amb el seu nom modern, pres de la vila aragonesa de Borja d’on arribaven; més endavant, el casament del duc Joan II amb una Pinós permetrà a Viciana remuntar una línia de l’arbre genealògic fins a la llegenda fundacional més important de la noblesa catalana, Otger Cataló i els nou barons. Per al tronc central, com ja he dit, l’autor prescindeix de l’aparat mitològic i d’antiquari. Tampoc no sembla conèixer la hipòtesi de l’origen reial dels Borja com a descendents de Pero Atarés, senyor de la vila aragonesa homònima, que a les primeres dècades del XVII apareixerà consolidada en la Década primera de Gaspar Escolano (1610-1611), a partir d’unes “memorias antiguas”, i en la primera crònica genealògica sobre el llinatge valencià, encara inèdita, l’Origen de los Borja de Joan Baptista Roig (1621-1622), punt de referència de les històries familiars posteriors.

Viciana, en canvi, busca els orígens dels Borja als arxius -sobretot de Xàtiva-, on recupera els noms dels cavallers Esteve i Roderic de Borja, presents al regne de València des dels primers dies de la conquesta del rei Jaume I, que “tuvo mucha cuenta con ellos”, i destaca els càrrecs de govern que els seus descendents van ocupar a Xàtiva. La següent fita familiar és eclesiàstica: de primer, la carrera d’Alfons de Borja / Calixt III, indissoluble de la tradició profètica i el procés de canonització de sant Vicent Ferrer; després, la del nebot Roderic de Borja / Alexandre VI, de qui es recorda sobretot l’origen xativí, la mitra valenciana i la constitució del ducat de Gandia per als fills i la seva nombrosa descendència, ressenyada per l’historiador. En la generació dels ducs Francesc i Carles sembla culminar la doble vocació dels Borja, servent de Crist i home de confiança del papa a Roma, l’un, i senyor d’un extens patrimoni al regne de València, l’altre. És aquest patrimoni, però, el que interessa a Viciana, que completa el capítol borgià del seu nobiliari valencià amb una descripció corogràfica de la vila de Gandia, les fundacions religioses -amb notícies sobre les monges de Santa Clara i el Col·legi-Universitat dels jesuïtes-, els conreus i la producció de la canyamel.

Per llegir-ne més

DURAN, Eulàlia, "Els Borja i els escriptors valencians coetanis", Revista Borja. Revista de l'IIEB, 2 [Actes del II Simposi Internacional sobre els Borja (València-Gandia, 21-23 novembre 2007)] (2008-2009), p. 21-38.
GREGOROVIUS, Ferdinand, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps, pròleg d’Eulàlia Duran, edició a cura de Maria Toldrà, traducció de Sebastià Moranta, València: Tres i Quatre; IIEB, 2007 (Biblioteca Borja, 4), p. 223-224 nota.
IBORRA, Joan, "Joan Baptista Roig i l'Origen ilustre de los Borja", Revista Borja. Revista de l'IIEB, 4 [Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc. Actes del Simposi Internacional (2010)] (2012-2013), p. 529-548.
VICIANA, Martí de, Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, edició a cura de Joan Iborra, València: Universitat de València, 2013 (Fonts Històriques Valencianes, 8).
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s