Benavent & Muñoz contra els Borja

Contra_els_BorjaBENAVENT, Júlia; MUÑOZ, Manuel, Contra els Borja, València: Centre Francisco Tomás y Valiente: UNED Alzira-València, 2013 (Interciencias, 42), 94 p. ISBN 978-84-92885-17-6.

Acostumats com estem als dos enfocaments amb què tradicionalment es tracta el tema Borja aquí i a tot arreu -o bé se’n divulga la informació associada a la llegenda, sigui negra o rosa, o bé se l’estudia amb rigor com a objecte històric, circumstància aquesta cada cop més habitual a casa nostra-, l’opció de la filòloga Júlia Benavent i el periodista Manuel Muñoz deixa el lector, d’entrada, força descol·locat. El seu Contra els Borja (2013) és un atac contundent contra un aspecte del mal ús de la figura dels Borja que fins ara ha cridat poc l’atenció: l’enlluernament generalitzat d’aquests últims anys, en alguns sectors culturals i polítics del País Valencià, pel mític llinatge, adoptat com una mena de símbol patriòtic valencià i objecte de celebracions de caire i públic divers, des de congressos acadèmics fins a publicacions, exposicions, espectacles, etc. Els autors denuncien la inanitat dels arguments en què es basaria la suposada valencianitat dels Borja, on, naturalment, no estem parlant de qüestions de procedència geogràfica, sinó de la relació dels seus membres més destacats amb les institucions i la societat valencianes de la baixa edat mitjana i el renaixement. Una hipòtesi que no deixa indiferent, més que més quan n’és coautora una investigadora com Júlia Benavent, professora de filologia italiana de la Universitat de València i “culpable” confessa de col·laboració activa en alguns festeigs acadèmics borgians recents, com ara l’exhumació d’uns poemes cinccentistes sobre Cèsar publicats als números 1, 2 i 3 de la Revista Borja. Revista de l’IIEB o el pròleg a la versió catalana d’una biografia clàssica sobre el mateix personatge; més enllà de la matèria borgiana estricta, Benavent inclou entre les seves línies d’investigació la recepció de l’obra i la figura savonarolianes (Savonarola y España, 2003) i l’escorcoll de manuscrits i impresos valencians rars coetanis (Biblioteca dispersa, 2007).

Contra els Borja és un assaig breu de lectura amena, estructurat en comentaris d’episodis històrics clau de la relació entre els Borja i els valencians: el paper d’Alfons de Borja al compromís de Casp; els seus conflictes amb les institucions de la ciutat de València i amb Alfons el Magnànim; Alexandre VI i la concessió de la butlla fundacional de la Universitat de València; les traves a la investidura de Nàpols; els escassos testimonis del mecenatge borgià al regne de València, etc. Per arribar a la següent  conclusió: “Els Borja no tenien cap estima per la terra que els va veure néixer. Tenien l’ambició de ser prínceps italians, de fer fortuna i d’assegurar als seus descendents una vida que es corresponguera als nivells de poder que havien assolit” (p. 60). Ergo el país s’hauria d’emmirallar en uns referents més íntimament lligats a la seva història i a la seva cultura.

El lector coincidirà -o no- amb la valoració general que els autors fan de la relació Borja-València i potser es demanarà per què el ducat borgià de Gandia pràcticament no s’hi té en compte, a banda d’una al·lusió ràpida a la seva formació; acceptarà -o no- la pertinència de traslladar elements del debat identitari, tal com es formula a partir del romanticisme, a les estructures polítiques i familiars dels segles XV-XVI; discutirà -o no- certes definicions dels conceptes d’humanisme i renaixement aplicades a l’anàlisi d’obres, biblioteques i polítiques de mecenatge concretes, no necessàriament borgianes; s’enfadarà -aquí sí- amb algun error històric, com la confusió dels Roderics de Borja bisbes de Barcelona i València. Sigui com sigui, haurà de tenir present de què tracta exactament el llibre, és a saber: el reconeixement simbòlic i sentimental d’amplis sectors d’una societat en una figura històrica. I potser convindrà que aquest tipus de processos solen patir d’un cert grau d’anacronisme perquè, més que no la fidelitat històrica, allò important és la mal·leabilitat i l’efectivitat del símbol en el present. Els Borja, en negre, en rosa o en blanc, explotats en el vessant més morbós, considerats des de l’anàlisi historiogràfica o -per què no- reverenciats com a model de santedat i espanyolitat, són des de fa anys una imatge comuna en l’imaginari valencià, que periòdicament actua com a aglutinador d’iniciatives associades a projectes polítics, institucionals o personals de caràcter molt divers, últimament multiplicades amb l’excusa de calendaris i reivindicacions de tota mena. Una altra característica dels personatges que aconsegueixen un estatus semblant és que sempre hi ha qui els troba esquerdes o els fa objecte de rumors indemostrables; no se’n salven els casos com Bach a Alemanya o Shakespeare a la Gran Bretanya, tractats de modèlics pels autors pel gruix cultural dels personatges (recordem, per exemple, la hipòtesi sobre l’atribució a Anna Magdalena Bach d’algunes obres del seu genial marit o les teories recurrents al voltant de la vertadera identitat de Shakespeare). Aquest estimulant Contra els Borja que ens proposen Benavent i Muñoz és, en el fons, un símptoma de la normalitat simbòlica del llinatge valencià.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s