Joan Requesens: “Sis versos d’Ernesto Cardenal amb Francesc de Borja”

Hans Baldung Grien, Les edats i la Mort, Museu del Prado (Wikimedia Commons)El teòleg i poeta Ernesto Cardenal ha narrat en les seves memòries la particular revisió que, amb poc més de vint anys i acompanyat d’una jove amiga, havia experimentat en pròpia pell de la cèlebre anècdota borgiana sobre la contemplació del cadàver de l’emperadriu. El detonant és una pintura del Museu del Prado que representa les edats de la vida en una noia, una vella i un esquelet. Valguin les seves paraules com a prefaci a un nou apunt de Joan Requesens, que ha trobat i traduït uns versos de Cardenal on encara ressona aquella experiència de joventut:

Y la verdad es que yo sentía una profunda insatisfacción en mi vida -insatisfacción es una palabra demasiado suave- y es por lo que significaba la misma vida: lo que estaba expresado en aquel terrible tríptico del Museo del Prado y que yo no quise que Christine siguiera mirando. Yo no quería una belleza que se muriera, ni una belleza que se afeara, que tal vez es peor. Las palabras aquellas atribuidas a san Francisco de Borja: “No quiero volver a servir a señor que se me pueda morir”. Digo atribuidas porque creo que no sería así lo que dijo. Él como cortesano había estado secretamente enamorado de la reina, y al verla engusanada cuando abrieron su ataúd delante de él es que habrá dicho eso, pero no habrá querido decir “señor” sino “señora”, y no habrá querido decir “servir” sino “estar enamorado”. A mí lo que más me aterraba es que mi esposa se engordara. En algunos casos de enamoramiento o noviazgo me produjo una profunda preocupación el ver a la posible suegra que era gorda, y por añadidura muy parecida a la hija, como un retrato de lo que acabaría siendo la futura esposa. Más tarde he conocido en el seminario de Colombia, y hecho mías, muy personalmente mías, unas palabras de Fernando González. El originalísimo místico colombiano Fernando González, mal hablado, procaz, erótico y anticlerical, excomulgado por un obispo de Colombia, y lleno de amor a Dios, el cual decía que había que amar tan sólo a aquella belleza que “tendría siempre la dentadura perfecta”. Una reactualización de lo de san Agustín: “¡Belleza antigua y siempre nueva!” […] Lo intolerable era que la vida fuera así, como está en aquel tríptico. Y en realidad ésta era la razón de la angustia de aquel dilema para mí. Y simplemente la razón de que hubiera aquel dilema. Por otra parte yo también sabía, en el fondo, que estaba condenado a ser de Dios.

Ernesto Cardenal

A Joan Iborra

Si la poetessa Sophia de Mello Breyner Andresen féu un dia la descripció d’aquell instant en què Francesc de Borja va dir prou de belleses fonedisses a una banda, i a l’altra en demanà per sempre una d’imperible i esclatant; si amb la musicalitat de la llengua portuguesa -regal de Sophia- Francesc de Borja estabornit en un instant s’allunyà d’una beutat podrida per una altra sense mort; si…

Doncs conta de si mateix el poeta Ernesto Cardenal que el moment separador de la seva vida en l’abans d’amors i el després d’Amor fou al pic del migdia del 2 de juny de 1956. Va ser un moment! Ens el confessa -a l’ombra de sant Joan de la Creu- en un dels més extraordinaris poemes místics -podem dubtar-ne, de l’experiència mística del poeta nicaragüenc?- dels nostres dies, Telescopio en la noche oscura.

Quin poema! I en ell, aquests versos:

Tiempo, yo te odio. Aunque sin ti no existiera.
Y por tu pasar moriré aunque por tu pasar nací.
Como San Francisco de Borja yo quiero ahora
amar a alguien a quien no toque el tiempo
y que alquilemos un cuarto donde la noche no pase
ni se apaguen uno a uno los anuncios de neón.

Filosòfica reflexió -ai, temps!, no és el nom del teu pas lleuger ni de cap passa teva lenta, és un verb, una acció que ha menat el nostre passat, desfà el nostre present i només sabrem si ens permetrà el futur amb un altre present fugisser- i expressió de profund desig de connubi al mig d’un món de llums que s’apaguen sense perdre el somni ni l’esperança d’uns altres d’eterna lluïssor.

Versos que són confessió de poeta, que són homenatge al duc i al jesuïta de Gandia, que són, literàriament, un fibló perquè em ressonin en català. Perdoneu la gosadia que, com sempre, malfereix la llengua original. Però d’aquesta manera em sembla més clara la pronunciació de les primeres síl·labes i reflexivament em sotmeto millor a la temporalitat, tot i que, això no!, no sé maleir-la amb la intensitat del poeta. Ho fa per damunt de la seva possible no existència… És clar: som davant de la intensitat d’un amor lluny de l’Amat i sotmès a la corrua d’hores sense abraçada. Amb les dues llengües, maldaré per capir el segon que a un noble i a un poeta els capgirà la vida. Em diré -o em preguntaré- al ritme d’un decasíl·lab, qui és immune al temps i digne d’amor. I, és clar!, també…, per què no?, m’imaginaré una nit sense final amb llum d’aurora permanent (“almenos juguemos a que somos amantes”, com també ho escriu Cardenal).

Temps, jo t’odio. Encara que sense tu no existís. I pel teu passar moriré encara que pel teu passar nasquí. Com sant Francesc de Borja jo vull ara estimar algú a qui no toqui el temps i que lloguem una cambra on la nit no passi ni s’apaguin d’un a un els anuncis de neó.

Manresa, juny del 2013

Per llegir-ne més

CARDENAL, Ernesto, Telescopio en la noche oscura, Madrid: Trotta, 1993. ISBN 9788487699658.
CARDENAL, Ernesto, Memorias, 1: La vida perdida, Barcelona: Seix Barral, 1999. ISBN 9788432208324.
Anuncis

3 pensaments sobre “Joan Requesens: “Sis versos d’Ernesto Cardenal amb Francesc de Borja”

  1. Viu exemple de la vigència del mite borgià. La imatge repetida esdevé lloc comú, siga falsa o vera, totcristo la pot usar per a reflexionar sobre la vida. Benvinguda la nova aportació. A qui no li agrada que no passe el temps per les coses estimades? ‘Tempus fugit’, tanmateix. L’altra versió és la qualitat que atorga, tot just, aquest passar, que ens retorna una imatge més assossegada, tranquil·la i, teòricament, ai! més intel·ligent, tolerant i íntegra. La parèmia popular, però, és inapel·lable: ‘Quan més vell, més dura la pell’
    Molt bona traducció, Joan, i excel·lent aportació a l’imaginari dels Borja
    Joan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s