Joan Iborra: “El duc, la reina i el poeta. Gandia en Falles”

És tot un plaer comprovar com en la curta història d’aquest blog apareix periòdicament una de les refoses contemporànies literàriament més reeixides del llegendari borgià, el poema que Sophia de Mello Breyner va bastir a partir d’una anècdota clau en les biografies del duc sant Borja. Gràcies a l’amic Joan Iborra ens arriba ara la notícia i l’apunt sobre l’última reelaboració poètica del famós episodi: l‘Homenatge al duc de Gandia del filòleg i poeta gandienc Joan Mahiques, que reprèn el fil allà on l’autora portuguesa l’havia deixat.

Gandia2013El mes d’agost passat, fruit d’unes meditacions malenconioses, en aquest mateix blog es transcrivia un bell poema de Sophia de Mello Breyner dedicat a reviure líricament la llegenda de l’amor trobadoresc que Francesc de Borja sentia per la reina Isabel de Portugal: Meditaçao del duque de Gandia sobre a morte de Isabel de Portugal. La cadència melodiosa dels versos de Mello s’acompanyava amb una música suggerent de Scott Walker, el famós solista del grup The Walker Brothers. Uns posts després, Joan Requesens reprenia el tema i, desficiós de mena, ens n’oferia la traducció catalana, creació particular d’”un entreteniment d’estiu”, com Requesens ho definia.

Ara mateix són les Falles gairebé per tot el País Valencià. Gandia manté una tradició fallera d’anys i panys, de pedra picada. Sustenta una fesomia fallera que s’allunya una mica, deixem-ho aquí, de la homogeneïtzació decretada per l’oficialitat. Segueix les pautes més genuïnes, això sí, i no s’aparta ni un gram de les grans celebracions religioses. Fins i tot n’afegeix una de creació pròpia: el bateig d’un infantet. Ara bé, altra cosa són els llibrets que, any rere any, ofereixen una alta qualitat literària, tant pels autors convidats a redactar la història de la falla plantada, és a dir, “L’explicació i relació de la Falla”, en terminologia fallera, com la intensa col·laboració d’escriptors i artistes plàstics que fan del llibret un objecte cobejat, artístic i digníssim. I en això, amics, Gandia esdevé punt i a banda i un paradigma a seguir.

Joan Mahiques és un jove poeta de Gandia, lleuger i profund, de versos enigmàtics i arriscats, segons la crítica. Vés per on, es dedica professionalment a la literatura medieval i moderna ensems que cultiva l’interès pels poetes clàssics del segle XX. Guanyà el premi de Poesia Martí Dot, l’any 2004, que atorga l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat; ha publicat un intens poemari a l’editorial Viena: Ha passat un estranger, i ha sigut antologat a Pedra foguera publicada l’any 2008.

La Falla de Corea, un districte de Gandia, li encomanà la redacció d’uns poemes per al llibret de 2013, un dels quals consistia en un homenatge al IV duc per acompanyar una fotografia d’estudi de la fallera major i la infantil de Gandia. I saltà la sorpresa. Certament, el duc és una mena d’ens immaterial de coneixement difús per la ciutadania i no resulten estranys els homenatges sobtats. Altres calces, però, era l’evocació del romanç llegendari entre duc i reina tractat amb subtilesa poètica amb òptica actual. Fóra possible que hagués passat massa temps des que algun poeta adreçara els seus versos cap a la reina Isabel perquè la lectura no plantejara certa estranyesa. Inesperadament, però, els versos finals del poema de Sophia de Mello esdevenien l’exordi de la composició poètica de Joan Mahiques. La cita portuguesa menava vers una lectura meditada que els aconselle cordialment”.

Homenatge al duc de Gandia

“E eu fecho os olhos para não te ver.
Nunca mais servirei senhor que possa morrer”
(Sophia de Mello Breyner Andresen, Mar novo)

Què n’has fet, Isabel, de la bellesa
de tanta gallardia i gentilesa?
On és el rostre pur i net i viu
o aquella dignitat del gest altiu?

De l’or que reflectien els cabells,
del coll tan blanc i els llavis tan vermells,
dels mots que en el silenci ressonaven,
i amb un estrany amor ens encisaven.
De tot plegat només roman la història
que el temps consum i apaga la memòria.

Com una estrella que ha trobat l’ocàs,
la llum que un dia fores no seràs.

Al temps no donaré la meua vida,
ni al vent de la bellesa consumida.

JOAN MAHIQUES

Anuncis

4 pensaments sobre “Joan Iborra: “El duc, la reina i el poeta. Gandia en Falles”

  1. Confesso que el tema faller em sembla d’una altra món. No hi he anat mai i no m’ha cridat mai l’atenció. En canvi, aquest article que acabes de publicar ha aconseguit interessar-me de valent.

  2. Són massa desconegudes les falles valencianes fora del territori estricte. Cal entendre-les bé i no espantar-se. Són fruit d’un any de treball intens, de recollida de fons, de preocupacions pel bon oratge d’aquests escassos dies. És bo viure-les de tant en tant. Enganxen. Paraula.
    Joan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s